Mi admiración por Antonio Baños no cesa. Cada artículo suyo me excita y me deprime, en simultáneo. Carcelona debería ser, en realidad, una selección de sus mejores textos. Como éste, que rescato de la edición catalana de Público...
La imagen, cortesía de Iolanda Mora, es uno de los descartes de Carcelona trademark, el capítulo del libro donde escribo sobre cómo nos relacionamos con nuestros "amigos" los guiris.
Tenien raó i jo no. Mira que havia remugat en contra de Jordi Clos i tot el seu clergat turisticofílic de Barcelona. Que havia blasmat en contra de les administracions municipals sociates i els seus tres nobles batlles, homes només comparables en talent, visió i magnificència als millors Médici. Ho feia a fi de bé, però he d’admetre ara el meu imperdonable error. Quan vosaltres ens dèieu que aquests milions de barrets mexicans, de turistes borratxos, d’assetjament immobiliari i de depredació del centre de la ciutat eren per una bona causa no us vam creure. I quan ens asseguràveu que totes les catàstrofes turístiques de Barcelona eren per atreure aquella mena de ieti mític i nebulós anomenat turista de qualitat, vam dubtar. Mea culpa.
Per fi ja ha arribat, ja el tenim aquí, ja és visible: el turisme de qualitat ha vingut en vaixell, com els Reis Mags. El 5 d’octubre passat, el príncep Abdulaziz bin Fahad bin Abdulaziz Al Saud, a bord del seu iot amb mida d’ambulatori anomenat Turama, va baixar a Barcelona i va fer el que fan quan trepitgen Torremolinos: tancar un cinema, una llibreria i part del Fòrum per exercir el turisme de qualitat sense la molèstia de la població indígena. Quin moment més maco. Com quan el rei Jaume I va tornar de Mallorca o l’almirall Colom es va presentar als Reis Catòlics a la Murtra curull d’indis i papagais, això ha estat l’arribada del príncep.
Els anys de fe i estretors en els quals el poble català ha suat i patit per construir tants hotels de cinc estrelles han donat fruit. Barcelona i el seu turisme de qualitat rebrà ara xeics tirans, traficants d’armes indonesis, magnats russos, explotadors asiàtics i especuladors sense escrúpols que formaran un nou i gloriós skyline moral de la ciutat.
Quan érem nens, els pares ens portaven a la Rambla perquè veiéssim el que era un lloro o una tortuga. Avui, gràcies al turisme de qualitat, podrem ensenyar als nostres fills el que és un Rolls Royce de color rosa, el seguici de dones emburcades d’un dictador petrolier o una propina de 500 euros. Serà una bona lliçó per als futurs barcelonins sobre quina és la moralitat que mana i com hem de fer el possible per fer-li la gara-gara des de la més turística obediència.
Barcelona, defensora de les llibertats contra el mal rei Felip, bressol dels drets obrers, resistent a les bombes del feixisme, s’ha de relaxar i obrir les seves cames amoroses al turista de qualitat. Perquè és cert que la crisi ha arruïnat molta gent, però no passeu ànsia, ja eren pobres o semipobres. El que ha de fer la gloriosa BCN Quality Hub és atraure els molts triomfadors de la recessió. Potser, per acabar d’impulsar la nostra quality image, podríem convidar per fer promoció els bonificats directors de Novacaixagalicia o de la CAM. Això sí, encara hem de fer un esforç estratègic per netejar de moros i negres el centre i, sobretot, engarjolar els quissoflabiols i fer callar els gemegaires del servei públic. El turista de qualitat vol tranquil·litat i silenci. Sobretot en l’àmbit fiscal.
Ni virtuosa com Esparta, ni sàvia com Atenes, ni bella com Florència. Barcelona serà, a la fi, amiga dels corruptes com Marbella, cridanera com Benidorm i encisadora i obscena com
Miami. Que vinguin els xeics i els seus xecs! Olé per la qualitat! I, com deia l’himne nacional de l’Espanya pobra: millonarios, os recibimos con alegría.
No hay comentarios:
Publicar un comentario